Uncategorized
Feu un comentari

Foto finish

En Jan abraça la mare. Duu escrit el seu nom de pila i el número de telèfon, en retolador blau, al seu braç d’infant de cinc anys. És Barcelona, el carrer Pelai, les quatre de la tarda, 11 de setembre de 2012.

No són superherois, però avui porten capa: la senyera lligada al coll. Compto, pel cap baix, tres generacions: avis, pares i néts. Somriuen posant per a la foto, però quan el flaix fa acte de presència, no s’esvaeix el somriure. És Barcelona, el carrer Entença, les cinc de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Vesteixen la mateixa camisa ratllada i uns patalons blau marí corporatius. Són conductors d’autobus, i no volen esperar als vehicles amb què han arribat d’arreu de Catalunya i ells mateixos han estacionat a l’Eixample: afanyeu-vos, que ens afegim a la manifestació. És Barcelona, el carrer Aragó, tres quarts de sis de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Els carrers adjacents a Passeig de Gràcia atapeïts. Suor, rauxa. Seny. Freedom. Empentes. Perquè tenim pressa. Els de Constantí a un costat, els de Blanes a l’altre, els de la Garrotxa més enllà. Els 16 autobusos de Valls que han arribat del capdamunt de la Diagonal. Un, el de sempre, que s’enfila a un arbre. Els altres, boten. Què vol aquesta tropa? Són defensors de la terra. Cares guarnides amb barres grogues i vermelles. Entusiasme. Però no corre l’aire. “Bon vent i barca nova”. Ovació, que s’enlaira com els ànims de tots els presents. No en som conscients. Guanya l’estelada, amb concessions. Perquè el blau de la bandera de la Unió Europea esquitxa, de tant en tant, la foto finish. És Barcelona, les sis ja passades de la tarda, 11 de setembre de 2012.

Perquè aquesta, amb més d’un milió i mig de participants, és la foto finish d’una cursa de fons. La meta -la del pacte fiscal, la de la independència, la del nou estat d’Europa- no queda tan lluny.

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s