Uncategorized
Comments 2

From Tokyo to Paris

Havent passat la cruïlla de la botiga de càpsules de cafè d’origen suís a tocar de l’Opéra de París, un centenar –pel cap baix- de parisencs, altres forasters, i nouvinguts que xampurregen el francès. Comparteixen tots plegats una no gens menyspreable cua davant un guarda de seguretat i unes escales amb un pampalluguejant “from Tokyo to Paris” en vermell, que es va repetint de manera indefinida graó rere graó. 
Prop de les galeries Lafayette, estendard del savoir faire de la capital de França, s’alça des de finals de 2009 la botiga insígnia al país d’un dels gegants tèxtils japonesos, Uniqlo, l’homòleg nipó de l’imperi d’Amancio Ortega, una potent cadena que encara no ha arribat a l’Estat Espanyol. S’intueix també que, per molt que gosem guaitar l’espectacle tan sols de cua d’ull, el panorama canvia a ritme vertiginós, així com el moviment de les lletres de les escales a París.
Però no només la cosa canvia a les terres franceses, ni molt menys. El canvi -i l’intercanvi- físic i social es fa palès a tot Europa. Sense anar més lluny: a Valls, ciutat mitjana entre costa i muntanya tarragonina, es pot comprar cervesa Baltika –la típica russa- en una botigueta del passeig dels Caputxins i, des de la mateixa Valls es distribueixen mobles suecs prêt-à-porter d’Ikea a tota la Península Ibèrica. Això a petita escala i a grans trets. 
Perquè la nostra és, si més no, una ciutadania globalitzada amb precs i problemes globals. La por i l’economia, ara per ara, ens enterboleixen l’horitzó. No s’hi veu més enllà de l’atur i de la recessió, les bèsties pardes del 2009, del 2010, del 2011 i qui sap. 
Tornant al bulevard Hassmann, prop de l’Opéra, l’incandescent lema “from Tokyo to Paris” dels graons de la botiga de roba pot semblar futurista, però no ho és gens. És tan sols un reflex, en forma de reclam publicitari, d’aquesta Europa global en què vivim i amb què el Tractat de Lisboa -cal treure-li la pols de tant en tant- ha de batallar.
This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

2 Comments

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s