Uncategorized
Comments 5

Tot està per fer

Ja em disculpareu, però avui m’apropio el títol del llibre de Pau Garcia-Milà (Plataforma Editorial, 2011) Tot està per fer-. Però no per a usdefruit propi, sinó per a fer-lo extensiu a la meva generació, que ja ens estem acostumant als comiats i als “a reveure!” que s’incrementen de manera exponencial. Als avions, trens i autobusos que porten els companys a esgarrapar alguna oportunitat a d’altres països, hi pugen amb ells llibres amb títols de crisi: Pa negre, Indigneu-vos!, Excuses per no pensar.

De fet, bé podria ser que poc hem pensat en les idees, que no comporten desgravacions fiscals. En Garcia-Milà, que junt amb Marc Cercós va idear als 17 anys un “núvol” a Internet on penjar-hi els arxius i no patejar-se tot Olesa de Montserrat per a rescatar-los d’un PC, encoratja a creure-hi cegament en elles. A interrompre el nostre son i comoditat per a desvetllar-nos, i deixar constància de la idea en una llibreta -Enri, que la Moleskine se surt del pressupost-. A recrear-se en la idea, a aprofitar la crítica dels altres, a ser curiós i creatiu, i a afrontar el primer dia després del triomf o del possible fracàs. A fer-li un torcebraç, ja no a la vida, sinó a Google Labs. Però comptant amb el suport dels de sempre, que en Pau en fa referència en l’anglès global: family, friends and fools.

“La por de començar qualsevol cosa nova és molt normal. Però començar coses noves és habitual o quelcom que hauria de ser habitual”, recorda l’impulsor d’eyeOS al llibre que subtitula “quan el món s’ensorri fes-te emprenedor“. “Emprendre” és la paraula de moda, en qualsevol sector. I ens fa justícia a la nostra generació, que emprenem, una i una altra vegada el camí -sense el soroll mediàtic dels indignats o els ‘ni-ni’- de la incertesa on no hi toca el sol, perquè les agències de ràting ens el tapen. O això ens han explicat.

No esperem, però, que ens caigui del cel un business angel ni venture capital, ni ser tocats per “la bona sort” en una societat que ens exigeix molt. I si tinguéssim una aparició d’aquestes, que ens trobin esforçant-nos-hi, clar i català. O amb un bon grapat d’idees al sarró. Fet i fet, tot està per fer.


Foto: del flickr de Doechebele. A la dreta, la portada del llibre, molt inspirador, us el recomano.

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

5 Comments

  1. Quan he llegit "tot està per fer" he pensat durant unes centèsima de segon que et referies al poema de Miquel Martí-Pol, que de fet es titula "Ara mateix". Tot seguit he vist que et referies al Pau Garcia-Milà. Però com que m'has fet pensar en el Miquel Martí-Pol, faig un "talla i enganxa" dels seus versos.Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d'un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s'ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d'angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d'un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l'enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l'espai d'històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible.

    M'agrada

  2. Les idees, i la seva continua regeneració, són el contingut perfecte per carregar a la motxilla del dia a dia, Esther. No són la solució a tots els mal de caps ni incerteses, això està clar, però una bona càrrega d’idees acompanyada d’uns puntets de valentia per aplicar-les i explicar-les són, segurament, una de les millors primeres passes.

    M'agrada

  3. Senyor Confidencial, suposo que el títol del llibre de Garcia-Milà no està triat a la babalà. Alguna cosa hi deu tenir a veure en Martí i Pol i en Lluís Llach que hi va posar música. Gràcies per recordar el poema! Merci! :)Òscar, m'ho prendre com un leitmotiv, que sí, que cada dia s'ha de carregar la motxilla! Moltes gràcies per passar per aquí! 😀

    M'agrada

  4. Hi ha més raó… certament, mirant'ho d'una manera freda, sembla que tampoc hi ha gaire més a fer.Jo, al igual que molts altres, no vull emigrar. Això se suposava que ho feia gent d'altres paisos cap al nostre. Passo del "Vente p'Alemania Pepe II"Però mirant cap enrere (com a mínim nosaltres, els joves que cada cop ho som menys) només hi ha els cadavers de la indignació, l'emprenyament, que de moment, encara arrosseguem mentre deixen un rastre de decepció total. Fa ràbia sobretot que ens diguin que serem una generació perduda, que viurà pitjor que els seus pares. Això ho decidirem nosaltres. De moment, carretera i manta, i emprenedoria per a qui pugui.

    M'agrada

  5. El Clásico Gusano, és clar que no deixarem que ens diguin que som una generació perduda, i menys quan no en tenim la culpa. I ara! Però bé que s'hauran de buscar solucions. I això està de la nostra mà, dels joves que encara són joves (mirem-ho així! ;D) i que volem fer un pas endavant… però no es pot i ningú no sap quant durarà això. Ens ha tocat la grossa…I no és per falta de voluntat, d'esforç i d'imaginació. En tenim molt de tot això, i en sobra. Som la generació a la que ens demanen que siusplau traiem coses del currículum si volem un treball. I com xaiets, callem i ho fem. Com a molt ens indignem, però la rabieta arriba fins aquí. I no som un, ni dos: resulta que en som milers de pseudo-indignats.És clar que queda anar-se'n i anar acomiadant la gent. Que potser tot és un miratge entre el programa del Miki-moto i Españoles en el mundo, i les fotografies amb delicatessens que ens pengen els amics a can Facebook, que tampoc no explicaran les penúries. El cas és que tampoc no et pots quedar a casa de braços creuats, emprendre ja són paraules majors per a nosaltres, els joves que ja no som tan joves.Però si en alguna cosa hi crec és en seguir les nostres il·lusions o quelcom que s'hi assembli. I si ha de ser amb carretera i manta…

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s