Mes: Desembre de 2010

Aquest 2010 que se’n va

El 2006, el 2007, el 2008, el 2009 i ara el 2010: me n’adono que ja tinc cert grau de veterania en acomiadar l’any -no al nivell galàctic de la xicota de n’Iker, vaja- en aquest racó. Enguany aquest bloc ha quedat cobert per la neu (Floquet d’Hereu, 18.01.10), per la cendra del volcà que del seu nom no vol(pod)em recordar-nos (Eyjafjallajökull, 19.04.10), esquitxat per la campanya electoral del canvi qui pugui (Precampanya: estat de la qüestió, 17.10.10), i va estar de dol pel pop Paul (El traspàs del pop, 27.10.10), per Grècia (Tragèdia grega, 07.05.10) i pel decès de la televisió analògica (Rèquiem per un televisor, 11.04.10). També hem après quelcom. Sabem de primera mà que al Casal Català de Toronto, al Canadà, escolten Els Pets (Catalunya des de fora, 28.07.10), que un gram d’or val 33,70 euros (La bombolla daurada, 18.08.10), en Jukka ens va explicar que a Finlàndia també se celebra Sant Jordi (Entrevista primaveral, 03.03.10), i l’iPad (Le Monde, 65; NY Times, 161…, 05.02.10) ens ha fet pensar que el paper …

Fórmula tarragonina

Amb més o menys variables, aquesta és una possible equació que dóna resultat a la ciutat de Tarragona. Un Corte Inglés, que fa capital, 9 platges i ésser Patrimoni Mundial de la Humanitat. Per resoldre queden algunes incògnites, les x: una possible Fnac o un Ikea, disputat amb la veïna i ciutat Reus -com no- que significaria un revulsiu per a la zona. Atrauria compradors del sud de Catalunya, Lleida -el centre més proper és a Saragossa-, Castelló i part de la província de València, sempre que pagar peatge no els faci repensar el fet d’anar fins a Múrcia. No obstant, en tota equació ens trobem un element que hauríem de saber què fer-ne abans de continuar amb tota l’operació. Entre ells, a Tarragona, el pas a nivell al bell mig de la ciutat. Però, com això de les ciutats no és com les matemàtiques, el resultat sempre és quelcom aproximat. I matusser. PD. Si falten incògnites o si considereu que alguna variable l’he deixada pel camí, sou benvinguts.

El dia de la música en català

“Nena, saps que tinc un grup? […]”. “Un grup de què?” “De música”. “Ah”. “Sí, sí, de música”. “És que… jo el rock català, no…” “No…?” “No…” “Bé, tampoc és que…” “Que què?” “Que no és ben bé…” Que no, que no és “rock català”. I doncs, què n’és, tot plegat, i a què o quin fenomen reten homenatge 8.500 persones -poca broma- via Facebook avui 9 de desembre, constituït amb cert quòrum com a “dia de la música en català“? El mitjà és el missatge, que diu McLuhan, i el tret distintiu és el lloc on anem a trobar resposta: al MySpace d’Els Amics de les Arts hi diu que el que fan és “electro/pop/folk”. Naveguem un xic més. El dels Manel no ho especifica, ni el de l’Anna Roig i l’Ombre de Ton Chien, però tenen presència en aquesta xarxa social de música, on hi ofereixen el seu menú degustació que podem tastar-lo, jutjar-lo i classificar-lo, si en gosem, amb la dificultat afegida d’aventurar-se amb aquestes mélanges musicals, una barreja d’estils, multiculturalitat, lletres i ironies a …