Mes: Octubre de 2010

El traspàs del pop Paul

El titular “la fi de la pòlio” no hagués sonat tan ampul·lós ni altisonant com la mort de l’octopode. Oi? De fet, aquesta ha degut de ser la lògica dels responsables dels mitjans de comunicació generalistes a l’hora de triar les notícies a destacar en portada, tant en televisió com en prensa. Agafem un mitjà digital a l’atzar: la peça més llegida a última hora d’ahir dimarts a elpais.com és “Muere el pulpo Paul“. El Mundo ofereix ja una ampliació de la notícia: “A pulpo muerto, pulpo puesto“. Lainformacion.com duu un titular descriptiu, amb el què, el qui i fins i tot el com: “Tragedia nacional: ha muerto el Pulpo Paul y pudo ser por estrés“. Però, preguntem-nos, què fa que la mort d’un pop esdevingui notícia? Repassem els criteris de noticiabilitat: ningú no n’està afectat, no ens ajuda a entendre cap fet complex, no implica conflicte, ni entren en joc interessos geoestratègics de cap mena ni tan sols té interés humà. És notícia perquè l’opinió pública ha verbalitzat primer la seva admiració i després …

Valls està de moda

M’endinso per un passatge al darrere de la Plaça de la Tolerància i el faig servir de drecera. Camino entre kebabs, nuggets de pollastre, durums i d’altres especialitats gastronòmiques de la Barcelona contemporània. De sobte, hi clisso una finestra que he intentat enfocar moltes vegades amb la meva màquina de fotos atrotinada. La trec i la immortalitzo una vegada més, avui a 90 kilòmetres. Que fora vila et topis amb un bocinet de l’església de Sant Joan -amb el campanar més alt de Catalunya, el que il·lustra la capçalera d’aquest bloc- i amb una enxaneta en una botiga barcelonina fa certa il·lusió. I és que Valls està de moda, i ara més, que estan a tocar les festes Decennals del 2011, 10 anys després de les darreres. En seguirem parlant. PD. Sento aquestes actualitzacions tan espaiades en el temps. He començat un màster oficial a la UPF (Estudis Avançats en Comunicació Social) i els principis sempre són difícils. Intentaré posar-me al dia! 🙂

Precampanya: estat de la qüestió

O “state of the art“, com en diuen els anglosaxons. Perquè, no m’ho discutireu, això de demanar el vot avui en dia s’ha convertit en una autèntica disciplina artística i ha arribat a la màxima sofistificació de la figura retòrica feta metàfora o 140 caràcters fugint del que ara no toca, la correcció política. Sense projecció d’escons al Parlament ni teoritzar sobre el vot ocult -no em correspon-, sinó que l’ànim és veure cap on va això de la comunicació en la campanya del “canvi qui pugui“, que ja és prou interessant. A continuació, unes pinzellades per a posar-nos al dia. – L’increïble home normal vs. la llum al final del túnel.*A tenir en compte d’entrada: l’”increïble home normal” és una campanya de les joventuts socialistes (en diríem infosàtira del resultat) i la metàfora de la llum al final del túnel és un cartell de precampanya de CiU. El rebombori mediàtic de la primera ha sigut considerable, avui l’analitzen a la Vanguardia, per exemple, i els experts ho consideren tota una apel·lació a l’electorat més jove. Així, doncs, tenim …

Diari imprès en una vitrina

Perduda a la ciutat que regalima wi-fi gratuït als seus carrers -en teoria, no em prengueu al peu de la lletra- per casualitat trobo alguna cosa semblant a una vitrina d’un museu en ple carrer. Algú s’hi entreté, però pocs vianants, que és dimarts feiner. No és cap obra d’art cedida per la Tita Cervera ni vol competir amb la Casa Batlló. Molt més simple i a l’abast de qualsevol poder adquisitiu: són quatre planes del diari El País del 5 d’octubre, que ha sortit d’impremta aquesta mateixa matinada i l’exposen a la seva seu de Barcelona. El periodisme imprès d’avui -deixem de banda la capçalera, sigui la que sigui- fet “peça de museu”… per la seva qualitat o per considerar l’exemplar del dia una peça d’antiquari quan toquen les 12 del matí?

Crònica a l’obaga

– La poca vergonya que tenen.El meu interlocutor, un senyor jubilat i la seva rebequeta gris, d’acord amb el temps fresc a l’avinguda Meridiana a les deu del matí, n’engegava unes quantes de fresques més a un pegat de silicona. El polímer en qüestió no era damunt d’un pany d’una persiana per pura casualitat, sinó per ser 29 de setembre, vaga general i no sé si per consciència o inconsciència d’uns piquets poc in-formats. Deixo a aquest bon home increpant la silicona. El sento murmurar sobre la democràcia, l’any 2010 i la mare que els va parir a tots, i un dels seus congèneres en llana beige em relleva. Dues dones miren amb recança les escales de la parada del metro de la Sagrera, no es mouen, fan vaga. Més endavant, tres en línia: tres botiguers intenten desfer-se de la silicona amb un bufador de metall. Perquè “les bones paraules” -s’exclamen- no els havien servit per desfer-se de qui buscaven brega quan desputava el dia. Són passades les onze i només tres o quatre fumen …