Mes: Juny de 2010

El G-20, a la banqueta

*Sempre podeu llegir aquest apunt amb un brunzit de vuvuzela, clicant aquí. Gràcies. El 2009 va ser el torn de la cimera de Pittsburgh (EUA), ara és Toronto (Canadà) la que acull la nova trobada del G-20, en què s’ha de discutir sobre la crisi global -la més gran des de la Gran Depressió-. No obstant la gravetat de la qüestió, Angela Merkel i David Cameron han declarat que diumenge treuran temps per a veure l’Anglaterra-Alemanya.Com també ho fa la Policia Muntada del Canadà, en una fotografia enviada per un lector al rotatiu The Star, de Toronto, que “demostra l’efectivitat del bilió (a Nord-amèrica són 1.000.000.000 dòlars) de dòlars en personal de seguretat”. Però ni el bilió de dòlars, ni el Mundial, ni els 3 quilòmetres de tanques al bell mig de la ciutat. Tampoc els anti-sistema ni els talons de monsieur Sarkozy: els de Toronto volien que es parlés de la seva ciutat, la més gran de Canadà, amb 3.500 mitjans internacionals acreditats. I no se n’ha parlat gaire (fins ara mateix, que escalfen …

I les veus mitineres

“[Soy] Viejo cronista de nostalgias, que a veces se pregunta por qué ya no existe la palabra objetividad en mi oficio; quién la ha borrado y en nombre de qué. Que a veces no entiende cómo la opinión personal, con aires de imposición, gana terreno al análisis que ayuda a los demás a formar opinión. Que le intriga por qué tanta pluma ilustre y tanta ilustre voz se ha vuelto mitinera y habla para militantes”. Fernando Ónega, Periodistas que explican la realidad de hoy, La Vanguardia (23/06/10) Si m’ho permeteu, afegeixo les decles de Fernando Ónega, premi Godó de Periodisme 2010, al meu poti-poti de frases periodístiques, –més aviat poc teòriques, i més dirigides a la pràctica-, en aquests temps en què sembla que la culpa és tan sols de la Sara, però que, en el periodisme, el nord l’hem perdut tots plegats, els informadors i els informats. Breu relació de veus de l’experiència, en ordre cronològic (totes del 2008, és que el 2009 va ser l’any “corrupte” i d’immortalitzar blacberris, què hi farem): 05 …

Més que un president

Per la porta gran. Almenys, així ho sembla. Sandro Rosell s’ha proclamat president del Barça amb un 61,35% dels vots dels socis blaugranes, en “una jornada de vot massiu”, diu el 9 esportiu. Caram. Així, doncs, es parla d’un “gran esforç d’hores invertides en campanya” (Lluís Canut, el Mundo Deportivo), “simpatía, y reforzado por aciertos propios” (Sergi Pàmies, La Vanguardia) i “su triunfo es la compensación al trabajo bien hecho” (Josep Maria Casanovas, Sport). Ni Obama això. Per l’optimisme, el mediatisme, i la implicació del soci -moral i efectiva a les urnes- que se’n desprèn de tot plegat es nota que no parlem d’unes eleccions polítiques, en les seves hores més baixes. Sinó d’una institució, d’uns colors i d’il·lusió d’un bé de déu de gent. Si alguna cosa hem après del president sortint Laporta -i n’aprendrem, temps al temps-, és que barrejar esport i política és, si més no, complicat. No obstant, per anar bé, aquesta mobilització i participació hauria de fer pujar els colors als nostres líders polítics. Que el FCBarcelona és sols una …

Sobre l’ètica blocaire

Fa qüestió d’unes setmanes, Casa Caritat i el Punt Òmnia de Valls van celebrar la fira Fesinternet 2010, la cinquena edició d’unes jornades que acosten les TIC a la ciutadania. Vaig tenir l’oportunitat de participar a la taula rodona de la 2a Trobada de Blocaires de l’Alt Camp, sobre l’ètica a Internet, i aquí us deixo la presentació que vaig fer. .prezi-player { width: 550px; } .prezi-player-links { text-align: center; } A la taula rodona -amb Jaume Pros, Maribel Serra i Amadeu Roig– es va parlar de trolls, de l’Enrique Dans, del control econòmic i els enllaços als cercadors, la necessitat de citar i contrastar, de l’angoixa informativa -no coneixia el concepte, però la comença a patir la nostra societat?-, la bidireccionalitat, el diàleg, el periodisme enmig de tot plegat, l’autorregulació i, sobretot, del SENTIT COMÚ. Avui hi ha sentit comú a la xarxa o un dels reptes és l’educació per a assolir aquest sentit comú?

Les Burka Babes

El president Montilla creu que Catalunya és aliena al debat del burka. Potser hauríem de contextualitzar la declaració amb l’agenda de principis de la setmana passada: l’enrenou de Jimmy Jump a Eurovisió copsava la inescrutable opinió pública (enorme sospir de resignació) a nivell macro-català. En política local, en canvi, sí que se’n parla, del burka: l’alcaldessa de Cunit i senadora del PSC obria el debat. Lleida prohibia el vel integral en edificis municipals, i l’eco arribava al Vendrell, Tarragona ciutat o Valls. D’altres, però, no es pronuncien. És un d’aquells temes cíclics, dels que aixequen polseguera, que de tant en tant els mitjans de comunicació posen sobre la taula. De fet, ja fa un temps El Periódico es feia ressò d’una tira còmica del diari Volkskrant (‘La Veu del Poble’, progressista, amb 300.000 exemplars de dilluns a dissabte als Països Baixos) que critica, de manera irònica -i un xic cruel, què voleu que us digui- el burka afgà, el que cobreix completament tot el cos i que va ser imposat durant el règim talibà a …