Mes: Desembre de 2009

Aquest 2009 que se’n va

El 2008 se’n va anar, i el 2009 també. Encara en queden unes hores, però. Aquest, per a mi, ha sigut un any en què no he deixat d’aprendre. He après del Campus de Fuenlabrada i Madrid, dels articles i reportatges a peu de platja i a peu de karaoke, i del nou curs al Campus Catalunya de la URV. I de tots vosaltres, també n’he après prou! Us deixo amb un dels articles d’enguany que més m’ha agradat poder escriure aquest 2009. És una de les ‘Escapadas’ del suplement d’estiu del Diari de Tarragona, el ‘Diari al Sol’. La de Valls, no podia ser de cap altre lloc. Molta felicitat per a tots per un any 10! Aquest bloc tornarà a llançar pedres en breu. * * * * * Valls, en cada rincón historia y tradición Pocos parajes permiten vislumbrar una panorámica tan imprescindible como la de Valls desde el Tomb del Balcó. Los campanarios del Carme, Sant Antoni y Sant Francesc dibujan el skyline de la ciudad, a los pies de la …

Error tipogràfic post-tiberi

Dia 27 de desembre. Hom -i el seu respectiu sistema digestiu- fa balanç de la teca ingerida durant les jornades festives precedents. Canelons no gaire ben païts, catànies, algun escamarlà, petonets de Valls, torró d’Agramunt, salmó fumat, rodó de l’Àrea de Guissona. Tot plegat, una mélange tan densa com inevitable. Uf. Toca, doncs, remenar la nevera no-frost per a trobar quelcom que ens aporti lleugeresa, tant a nivell espiritual com estomacal. I ens retrobem amb el sempre a punt i pre-tallat Ventero light, amb el seu gust light i la seva promesa light d’un 33 menys de greix. Però no. Tot i ser conseqüent amb el medi ambient i el canvi climàtic -què més vols demanar-li a un formatge light!-, ara és El Ventero LIGTH. Un error tipogràfic dur de pair, també. Tots els Carrefour, els Mercadona, els Esclat i els Caprabo (ara amb Eroski) amb el Ventero LIGTH a la secció de refrigerats. Serà culpa del becari que ha dissenyat l’envàs i el packaging? Com és Nadal, li passarem per alt! Bona digestió! 🙂

Surgelée a l’aeroport de París

“Mèrde!“. Junt amb altres renecs francofons, va ser l’expressió més repetida ahir al vespre a Roissy, a l’Aeroport Internacional Charles de Gaulle de París. I no és que els cartells i frases com “vols annules” que es repetien, almenys, per tota la terminal 2 no ens agafaven desprevinguts a ningú. Però per molt que la TF1 hagués emès imatges de més de 900 persones dormint al terra de CDG, la premsa es fes ressò de l’aturada forçosa de l’Eurostar i de l’”air chaos”, i l’alerta taronja per neu en 52 departaments de França, amb els nens amb trineu lliscant pel Camp de Mart, tothom volíem tornar ahir a casa per Nadal. Sense excepció, en un ambient tens i tallant com el fred d’ahir al vespre a les afores de París i a mig continent europeu. “Nosaltres havíem de viatjar a Madrid a quarts de set de la tarda”, ens explicaven dues noies que havien tingut la sort de ser allotjades en un hotel i de sortir a primera hora del matí d’avui. No tothom va …

El que cap en una capsa

Barcelona ha volgut fer-se la nadalenca amb una ultra-il·luminació amb un extra d’acoloriment artificial. Vet aquí que unes simples caixes de cartró li han arribat a fer ombra. Entre les desenes, centenars, milers d’ànimes consumistes que tafanejaven sense bosses i ansiaven càpsules de cafè al Passeig de Gràcia, ahir al Bulevard Rosa hi vam trobar l’antítesi de tot plegat: una botiga de caixes buides per a regalar. “No, que està plena d’amor”, confiava als clients la voluntària de l’Hospital Sant Joan de Déu, d’Esplugues de Llobregat. I potser sí que les deu unitats de petonets s’amaguen entre els plecs de la caixa que tinc a casa. Almenys ho diu al dors: “Sí, és cert, costa de veure l’amor. Però això té una explicació fàcil: l’amor no és per veure’l, és per regalar-lo”. Així, a l’aparador del local hi llueixen 365 abraçades molt fortes, 1.039 carícies o 1 quilo d’amor. Això ni de marca Hacendado, ni al Corte Inglés, ni tan sols al BuyVip. A cinc, deu, quinze, fins a trenta euros, o la voluntat. El …

Pere, el de la banyera

“Aquest és el formatge que menjava Pere el Gran!”, deia aquest matí un noi provist d’un col·lossal formatge -tan gran i majestuós com el fill de Jaume I- en una paradeta al bell mig de la plaça de Sant Bernat, sota les parquinsònies podades, que és el que toca ara a l’hivern i per la Fira de Santa Llúcia. I és que Santes Creus, al poble d’Aiguamúrcia, a l’Alt Camp, torna a ser epicentre cultural, set-cents anys més tard. No ben bé com a l’Edat Mitja, però sí un xic més mediàtic, un concepte gens medieval però sí bastant feudal dels nostres dies. El monestir, que l’any vinent celebra el seu 850è aniversari, ha cedit el seu protagonisme a en Pere, el de la banyera, ara atípic i peculiar reclam publicitari per vendre formatge, com Paul Newman ven quètxup. Així, doncs, la tomba del rei Pere II (o III, les discussions sobre la qüestió són vàries) el Gran és avui la notícia, una molt bona notícia, i ja no és tan sols una llegenda, com …