Uncategorized
Comments 7

Sentència, dignitat, editorial

Ahir, a hores intempestives, acabava de redactar una enèsima ressenya per a classe de Periodisme Cultural, la de la Crònica de la IndependènciaUs la volia deixar com a penyora, per no haver actualitzat abans. A quarts de dues de la matinada, alguna cosa es coïa als diaris digitals.

I avui, acabo la jornada sumant aquest bloc a l’editorial comú, “la Dignitat de Catalunya“. Casualitats.

* * * * * * * * * * * 
Sobre Crònica de la Independència
A l’imaginari col•lectiu català, la “política-ficció” és allò que tenim cada dia a sobre de la taula. En Jordi Basté ens prepara els ingredients de bon matí, en Cuní i la Rahola discuteixen el menú, el cafè de després de dinar es pren tot fullejant La Vanguardia, l’Avui o el Mundo –tot són gustos-, repetim amb el Polònia i fem el ressopó al Cafè de la República. De “política-ficció” també és el bloc de José A. Donaire, o almenys així és com ho defineix ell mateix a dia d’avui a la introducció del seu bloc. No obstant, la Crònica de la independència de la periodista Patrícia Gabancho és el significat que més s’ajusta a un significant com “política-ficció”.

Així, doncs, aquest estendard de la “política-ficció” va ser el llibre de no-ficció més venut durant la Diada de Sant Jordi de 2009, segons el rànquing que va facilitar el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya. “My God!”, com exclamava al 2037 una experta en hegemonia cultural, i “Déu meu!”, que exclamaríem avui, al 2009, tan sols un any abans de la independència de la Catalunya que proclamen els polítics designats per Gabancho. Una hipotètica independència que no es narra a la babalà, sinó que s’entreté a explicar el perquè de tot plegat d’un món paral·lel fictici i futurista, que té com a desencadenant la sentència del Tribunal Constitucional en contra de l’Estatut. Una sentència que, per cert, arriba l’any 8, i no pas en un futur incert.

S’escriu al 2008, aquest mateix mes de novembre surt a la venda l’edició econòmica de Labutxaca d’Edicions 62 –tot i que l’autora deixa anar al mateix llibre que la “gran crisi” havia tingut lloc al 7 i al 8,  servidora, al 2009, encara nota la crisi i no pot permetre’s la rústica de la col·lecció L’Arquer-, i la periodista argentina aconsegueix l’impossible: tenir un enviat especial al 2037. A cop d’hemeroteca i basant-se en converses amb els polítics de torn de finals de la dècada dels 30 del segle vinent, i entrevistes a graduats en highs i en d’altres sorpreses que ens depara Bolònia. Així és com en Daniel, fill de la Patrícia Gabancho i científic al Canadà, país d’una de les “tres Amèriques” post-“desil·lusió d’Obama”, recopila dades per il•lustrar els canadencs d’un procés tan complex, enrevessat i crític per a Catalunya com és ara, 28 anys abans, parlar-ne de la qüestió amb propietat.

Però, si fa o no fa, aquesta deu ser la primera vegada que algú suplanta l’estil d’un Quim Monzó que espia converses de metro, i se’n surt prou bé. O d’un contundent Joan Barril, o el titular enginyós de les columnes de’n Desclot, Vicent Sanchis, a l’Avui. O que s’agafa prestat l’ímpetu de la Montserrat Carulla. Tot i que la Patrícia Gabancho excel·leix amb la seva múltiple personalitat articulista a la Crònica de la Independència, el lector més avesat a la política s’ho passarà d’allò més bé trobant les pixades fora de test en el llibre, des de la poltrona del 2009, o del 10 o de l’any que toqui, perquè és ben cert allò que diuen: la realitat supera la ficció.

PD. La ressenya era de 3 pàgines, però us ho deixo aquí escurçat. Sento per no haver pogut atendre el bloc com cal aquests dies, és que me’ls he passat fent ressenyes i treballs…

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

7 Comments

  1. Ostres Esther! Quina alegria que tornis a escriure. Veig que el tema del dia és obvi. Anem tots a una. Internet és una bona eina per movilitzar-nos, que se'ns escolti, almenys. Aprofitem-la.Cada dia que passa queda un dia menys per l'objectiu final, la independència. Més tard o més d'hora, és qüestió de temps. Salut, bonica!

    M'agrada

  2. Doncs sembla interessant el llibre, almenys per imaginar-se per uns instants que ja vivim en un país independent. Me l'afegeixo a la llista de llibres pendents.

    M'agrada

  3. M'hagués agradat llegir la ressenya sencera encara que això hagués significat batre el teu rècord de posting. He buscat una miqueta de informació adicional del llibre per la xarxa, cosa de la que te'n faig responsable. Potser li clavo dentada al llibre sencer. Però em sembla molt especulativa aquest mena de lectura, i tot plegat un perill. Em recorda a un llibre que tinc que es diu "l'endemà de la independència", relats breus en una perspectiva més a curt plaç. Em va deixar amb una sensació de, com diu el Joker: "Un gos que borda perseguint un cotxe, i un cop que aquest s'atura, no sap que fer". I aquests llibres no son els primers ni en seràn els últims.Tantes versions de un mateix fet en potència, em fa pensar que hi ha una voluntat però que existeix molt espant. Acabin amb final feliç o no, aquests llibres reflexen les pors als problem es que comporta la independència. I si la història s'ha escrit a base d'omissions dels vencedors, per molt que sigui un plaer pensar com seria un alliberament, com sabem que el que llegim no és més que un jec de disbarats del que no sabem?

    M'agrada

  4. Jordi, és el tema del dia, de la setmana i qui sap si de l'any. De moment, ha aixecat polseguera… i n'aixecarà, per les repercussions i per les informacions de tots els costats de la trinxera. I pel que he vist aquests dies, n'hi moltes, de trinxeres, no només dues o tres.Jo crec molt en aquestes tribunes, els blogs, i l'opinió que se'n genera, sobretot en el fet que tothom pot anar a una i que les petites iniciatives a la xarxa poden arribar a ser grans. A vegades, tinc la impressió que a poc a poc perdo la fe en els mitjans de comunicació, que ja no escolten a aquells qui es dirigeixen… Salut! :)Aniol, és interessant. A mi, almenys, m'ha fet pensar molt i molt en interrogants que alguna vegada m'havia plantejat, i que amb això de la "Dignitat de Catalunya" (que segueixo amb un cacau mental) encara m'hi ha fet pensar més. Que no vol dir que jo estigui d'acord o no amb molt del que es planteja a la novel·la, tan sols que és un llibre bo per a reflexionar, molt de ciència-ficció, és clar, però contraindicat per aquells que no segueixen l'actualitat política de casa nostra. Jo te'l recomano :DÒscar, jo també us enyorava a vosaltres, que a mi m'agrada anar escrivint i tafanejant als vostres raconets :)Bobbin, bah, ja et dic jo que un paràgraf més i t'adorms amb la meva ressenya de tres pàgines XD Tinc ressenyes amb anades de pilota molt més originals, com la de "CSI a l'antiga usança" per a "El Nom de la Rosa",les 700 pàgines que més m'han costat mai de llegir :(.Tornant a la "Crònica de la Independència". I tant que és molt especulativa aquesta lectura. Però molt. No sé si n'encertarà alguna, però de l'any 2008 i 2009 poques, hehehe… És molt de la gran Barcelona, també. Jo he optat per no explicar res, és d'aquells llibres que et deixa més o menys neguit segons la teva ment més o menys apocalíptica. Suposo que una voluntat d'alguna cosa hi és, però com que li solem donar mil voltes a la perdiu, estem ben marejats i no tenim un rumb determinat. I la por hi és. Jo també, mentre ho llegia, vaig pensar en aquesta qüestió que la "història l'escriuen els vencedors". No sé jo.Tot i així, crec que el que toca ara és construir el present, que prou fotuts (crisi, paranoies gripals, enganys) estem.PD. Què n'és de savi el joker http://ves.cat/aboa, jijiji

    M'agrada

  5. Y mira que creo que esto es una cortina de humo para no enfrentarse a otros problemas (huelgas, listas de espera, burocratización…). No sé en que película era los EE.UU. se enfrentaban a Canadá para distraer la atención de la Opinión Pública ya sin Guerra Fría. Se quería movilizarla dentro de unos parámetros de exaltación nacionalista que son más emocionales que racionales (tcualquiera de ellos) y por tanto, más fácilmente manipulables.Tampoco creo que sea la noticia del año si no es por lo peligroso que es homogenizar la opinión de la prensa. No puedo dejar de pensar que hay alguien detrás moviendo hilos o unos intereses no ideológicos. Digo que creo que no es noticia del año porque me parece que es como el Barça-Madrid (desde que te conozco es que no levantamos cabeza, leñe). Es decir, de tanto repetirse en los medios, el partido va aumentando en interés y llegas al bar para verlo como si te jugaras la vida. Cuando no es así, ni mucho menos, pero es imposible abstraerse del bombardeo mediático. Menos mal que en este caso cuando vi que no me ponían la tapa gratis comprendí y reorganicé mis prioridades.Un petonet

    M'agrada

  6. Leandro, yo tampoco creo que sea la noticia del año. Lo he estado pensando mucho, muchísimo, y he ido leyendo todas las informaciones paralelas que han ido saliendo al respeto, de unos y de otros. Yo tampoco puedo dejar de pensar en que siempre hay algo que mueve los hilos por intereses, por dinero, por lo que sea. Es que nuestra sociedad es la de "piensa mal y acertarás".Cuando vi el editorial, en primer momento pensé: "mira qué bien, ¡la prensa se adelanta a la política, los diarios siguen siendo imprescindibles!". Pero no. No sé hacia donde vamos unificando un editorial de 12 diarios distintos, cuando cada uno de ellos tiene su voz. La información converge en grandes grupos mediáticos, y al final, todos seguiremos esa misma información mercantilizada como borregos. En Catalunya hay cierto malestar con el tema del Tribunal Constitucional, cierto es, pero no es lo único por lo que se tiene malestar: llámale crisis aguda también colmada de desilusión política y mala gestión. No descarto que sea otra cortina de humo, ¿pero qué es y qué no es hoy en día una cortina de humo? Yo ya no sé distinguirlo. Habrá que reorganizar prioridades…PD. es cierto. Desde que me conoces el Real Madrid no va demasiado bien que digamos XDD No lo había pensado yo eso…Petonets des de Tarragona! 🙂

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s