Mes: Mai de 2009

La Cibeles és un clam!

“Eto’o, eto’o… comment tu t’appelles? Je m’appelle Samuel!“. Estic en condicions de dir-ho: a Madrid se saben al peu de la lletra la tonada de la cançó de Joan Maria Pou, la veu del Barça de Rac 1. Ahir Cibeles, lloc de peregrinació dels merengues en moments de catarsi blanca, va ser un clam. Pel capbaix, calculo que devien haver-hi unes 500 persones congregades al santuari madridista, algun cas excepcional va intentar banyar-se en aigües de la deessa de la capital desafiant les forces de seguretat. Eufòria? És poc. Provocació? Pot ser, però la fita dels hereus del dream team ben s’ho mereixia. Després de presenciar la culminació del triplet en un bar madrileny -no gaire ple, però- en què cada bona jugada del Manchester (que van ser poques) se celebrava amb entusiasme i cada primer pla de Cristiano Ronaldo era aclamat pel sector femení, vam veure que pel Paseo de la Castellana pujava una gentada guarnida per l’ocasió. Bufandes, samarretes -alguna rescatada del fons de l’armari, amb el dorsal de Guardiola-, pintures de guerra …

Votant per correu (part I)

Tan bon punt he vist a la televisió a la Carla Bruni xiuxiuejant un”Bon courage, mon chouchou” acompanyat d’una moixaina per donar força moral a monsieur Sarkozy, que he decidit que jo també havia de fer alguna cosa per Europa. No està a l’alçada d’una carícia parisenca de la Primera Dama de França, però sí és el granet de sorra que pot aportar qualsevol ciutadà europeu, lluny de la seva llar, que es preui: assabentar-me de com votar per correu per les Eleccions al Parlament Europeu del proper 7 de juny. Que, per cert, aquesta nit és el tret de sortida de la campanya amb l’enganxada de cartells, tot i que Mayor Oreja presideix ja des de dies enrere l’skyline de Plaza de Castilla i les comparacions del PSOE ja s’han fet amb la majoria de cartelleres del centre de Madrid, sense cap altre color polític a la vista en pre-campanya. El cas és que m’he dirigit a l’estafeta de Correus, on ja poques cartes es lliuren i es reben, sinó que -almenys a Fuenlabrada- …

Premi de lamalla.cat

Avui seré molt redundant. Gràcies, gràcies i gràcies. Gràcies per anar llegint dia a dia les meves dèries, que he anat deixant escampades en aquest bloc perdut en un servidor de ves a saber on. Gràcies pels vostres comentaris, a tothom qui s’ha dedicat a buscar els tres peus al gat i que m’han fet veure més enllà, per les crítiques, pels tocs d’atenció i també pels copets a l’espatlla. Perquè he après molt de tots vosaltres en aquests gairebé tres anys de bloc. I gràcies, sobretot, per haver dedicat un “netreporter pedra” al 5110. Avui s’han lliurat a Barcelona els premis del concurs Netreporter, organitzat per La Malla, i pedrafoguera s’ha dut el premi al millor bloc fet per universitaris -i un Macbook i un iPod Touch- mentre jo gaudia d’un entretingut examen parcial a la URJC, a Fuenlabrada. Que no m’ho esperava gens, vaja (sort que ha anat la meva germana gran, gràcies a vosaltres dos també ;)) Sento no haver pogut actualitzar aquests dies, els treballs i els exàmens finals en tenen …

Periodisme i corrupció

Periodisme i corrupció. No és agradable veure aquestes dues paraules del bracet, amb una simple conjunció que les delimita. No sabem on acaba una i comença l’altra, estan agermanades, són còmplices i tenen les mans brutes. De fet, aquest és el títol d’un dels cursos d’estiu de la Universitat Rey Juan Carlos, on estic passant el meu 4t de Periodisme. I Julián Muñoz, ex alcalde de Marbella, tal com resa el programa del curs, és el ponent convidat de la taula rodona “El Periodismo de Investigación como supervisor del Sistema Político en España”. Els aprenents de comunicadors del campus de Fuenlabrada murmuren (molt) sobre el tema, alguns reacis a la efímera docència d’aquesta estrella mediàtica de la corrupció en una universitat pública, d’altres satisfets perquè pot tractar-se d’una autèntica masterclass sense precedents, d’algú que controla el tema de la putrescència política. Avui copsa l’ atenció de tots els mitjans, i és que no sempre un personatge d’aquest calibre és convidat a exposar (i a que li refutin) les seves impressions en una aula universitària. I …