Mes: Abril de 2009

Fent el (futur) gos (guia) a classe

Es passa pel folre Ulrich Beck, i no és l’única. De fet, la classe d’Estructura Social se l’ha passada entre becaina i becaina. La professora ni s’ha immutat quan l’ha vista aclucant els ulls. Una vegada les diapositives de PowerPoint s’han fos a negre, senyal que indica que els alumnes ja poden fugir als seus afers diversos a la cafeteria o a la gespa, la mestra l’ha felicitada pel seu capteniment durant la seva primera hora i mitja a la facultat de Periodisme. Per a ser un gos, un Golden Retriever si volem filar prim, la seva ha sigut una actitud modèlica. Tot i així, a la Blanca -la gossa que s’adorm a classe- encara li queda bastant per aprendre. És un “futur gos guia” de la ONCE, un dels 150 cadells que, en un futur, acompanyaran persones amb deficiència visual de tot l’Estat espanyol. La Patricia, la seva mestressa, l’ha acollit a casa des que tenia pocs mesos i ara s’encarrega d’ensinistrar-lo. L’objectiu d’ara en endavant i fins que faci un any en què …

Ciutadà X (x de xiclet)

“¡Hasta luego!” és la nota castissa i cortesa que els madrilenys deixen en acomiadar-se. L’”adéu” és patrimoni únic dels catalans emprenyats i perplexos que en dèiem fa un temps, que fins i tot en el llenguatge fem estalvi. Una demostració de que els tòpics no van gaire errats. I és que a Madrid, a part de saludables campanyes per a fomentar l’ús de les escales no-mecàniques al metro, ara han començat a fer apologia de la bonhomia amb la campanya “Ciudadano sonríe”: “Un ciudadano amable, que transmite un comportamiento respetuoso y solidario, convierte Madrid en un lugar mejor para vivir. ¡muévete y respira!“ Per força, davant d’un anunci que fa una crida al bon rotllo ciutadà m’havia d’aturar per a treure’m el barret com els gargots somrients i partidaris d’aquesta way of life. Un xiclet enganxat al bell mig del plafó publicitari (indicat amb una fletxa a la fotografia) em va fer tornar al Madrid real que és la boca del metro de la Puerta del Sol, amb empentes i estirades de bossa de mà. …

Madrid viu Sant Jordi (part I)

Present ara mateix en algun indret de la geografia catalana en companyia del teu ordinador? En cas afirmatiu, inspira -i ensuma-. Et dono temps. Ja? Si Catalunya no ha canviat gaire, ara mateix t’has impregnat d’aroma de Sant Jordi i fragància d’expectació per ser el 23 d’abril. Ah, senyeres, roses, paradetes i gent que omple les places. Si jo, que estic situada en un punt geoestratègic de Madrid, repeteixo això que amablement t’he demanat, com a màxim farà flaire a llibre nou i llibreter, ja que aquí se celebra La Noche de los Libros. I, d’altra banda, alguna cosa catalana també es nota a l’ambient, ja que aquests dies té lloc la Setmana de la Cultura Catalana a Madrid. La meva petita contribució a la Setmana de la Cultura Catalana és una troballa feta a la planta jove d’uns coneguts grans magatzems de tall anglès, més concretament al carrer Goya: un bikini estampat en català al centre de Madrid, que ben pot servir per a fer una capbussada al Manzanares. A la fotografia es veu …

El remei casolà de la Hillary

Portem un cert temps que només fem mans i mànigues per a quadrar números. Que clamem al hope i al change. Que els europeus tenim fixació amb Obama i els miracles que ha de fer -en imperatiu, és clar- amb l’economia. I que tremolem en pensar en una solució al finançament. Vet aquí que tenim un problema. Els diners són l’entrebanc principal. Tot i que, segons el meu parer, el nostre mal és que busquem remei en algun ésser, institució, divinitat que lluny queda. Vet aquí la solució de la Hillary Clinton: a casa trobarem alguna cosa que ens fa nosa i que ens ajudarà a sortir del garbuix que ens incomoda i no ens deixa dormir. La Vanguardia, aquest dissabte, ho explicava molt millor -i també el web oficial de la secretària d’Estat nord americana-: “La última idea ha sido organizar una especie de lotería. Quien entregue un mínimo de cinco dólares (menos de cuatro euros) a Hillary Clinton entrará en un sorteo. ¿Los premios? Un día con Bill Clinton en Nueva York“. És …

Ja és primavera (a Valls)

Tot i que la Plaza Mayor té molts més metres quadrats i una castissa estàtua equina que la presideix, sens dubte em quedo amb la Plaça del Pati, al bell mig de Valls, emblemàtica i alhora renovada des que fa un parell d’anyets es va obrir plaça de nou. Els coloms hi continuen essent assidus, com tots els vallencs, que hi fan vida. I l’omplen de vida (vegi’s la foto de l’esquerra). Encara no gosen, però a l’estiu, en lloc d’emprenyar els pobres coloms -com jo també vaig fer en el seu dia-, els qui vaig retratar aquí estarien ben xops saltant entre els jocs d’aigua de la font que a la nit es torna de colors. El cas és que dijous va haver-hi treva de pluja. A Madrid ja feia dies que dels 25 graus no baixàvem. Quan el sol va dignar-se a fer acte de presència, vam aprofitar per a esmorzar sota la pèrgola, vigilats de prop per la dona que es pentina i el casteller de’n Josep Busquets. Res millor per a …