Mes: Març de 2009

0,10 € per salvar el periodisme?

60 míseres pessetes. Al canvi, uns 36 cèntims d’euro. És el valor que tenia un exemplar de El Pais (sense accent fins fa poc) per allà l’any 1987, exactament fa 22 anys. Avui dilluns, a punt de deixar enllestit el març de 2008, el quiosquer que està a l’aguait de les fluctuacions monetàries en els preus dels rotatius ens demanarà 10 cèntims més pel diari. 200 pessetes que, fet i fet, són una quantitat considerable, comparant-ho, és clar, amb les 60 del segle passat, quan la crisi ninja era inconcebible. Com que no és una petroliera i no pot culpar a la OPEP ni res per l’estil, El País ha optat per publicar a la portada una excusa més o menys discutible: “A partir de hoy, y de lunes a sábado, El País costará 1,20 euros. Desde el último rediseño del periódico, en octubre de 2007, El País está inmerso en la mejora continua de sus contenidos. La subida permitirá garantizar la calidad informativa que exigen los lectores y emprender futuros proyectos en un contexto …

Barack Obama is not a cowboy

Res que no donéssim per segur abans. Oi? De totes maneres, Bruce I. Newman, ex-assessor del president Bill Clinton i director de la revista Journal of Political Marketing, ens ho va voler deixar ben clar, per si de cas, davant l’auditori de la Universidad Rey Juan Carlos en la seva visita llampec a l’Estat espanyol aquest dimarts. Pensava que l’emmarcar i el reemmarcar del No pienses en un elefante (que ja en vam parlar en aquest bloc) sortiria per algun lloc, tot i que no va ser així. Newman es va centrar més en la imatge del candidat. A grans trets -perquè poc temps va tenir per explaiar-se, malauraudament-, ens va explicar la seva teoria aplicada a la “Obamania”, tal com va referir-s’hi. Per a ell, el que és clau és “tenir clar qui són els votants i què és el que volen que els seus candidats representin“. El cas és que els nord-americans, enrevessats com ells sols, busquen en la figura del seu president un heroi. Així, George W. Bush és l’heroi estil John …

Classes de MetroStep

“El metro que todos quisieran tener vive en Madrid” i “La gente que cualquier metro del mundo quisiera tener está en Madrid” són dos estaments que hom pot trobar a qualsevol estació -més o menys neta i polida i amb més o menys rètols lluminosos escrits en Comic Sans– de Metro de Madrid. Són dues veritats a mitges, allò implícit en els eslògans publicitaris. Allà vosaltres amb les vostres interpretacions i/o comparacions amb altres metros. Ara bé, Metro de Madrid té quelcom que cap altre metro del món té: molt bona voluntat. I degut al caràcter informatiu i de servei públic d’aquest bloc, tinc l’obligació moral d’acostar-vos al que publicitaris castissos han anomenat “Classes de MetroStep“. Segons resen els cartells al llarg de tot recorregut pel suburbà madrileny, “Mejorarás tu salud física y mental“. Vet aquí la primera classe virtual de MetroStep, recent exportada de Nuevos Ministerios, que a tots i a totes, crec, ens serà de profit: Instrucciones: Pon un pie delante del otro y sube hasta arriba del todo [s’entèn que el material …

Què hem après (o no) des de l’11-M?

Impossible aturar-se a pensar mentre saltes els esgraons mecànics de dos en dos a Atocha. L’anar de bòlit dels madrilenys s’encomana. La meva conclusió és que mai no baden a la passarel·la que hi ha sobre les vies de rodalies per cert rau-rau crònic que se’ls instal·la a la panxa, i a mi, forastera, també. Avui, però, el rau-rau torna a surar a l’ambient, perquè també és impossible oblidar-ho. Fa 5 anys de l’11-M i fa 5 anys que tracem conclusions de tot plegat. Les meves, les següents: – L’11-M va ser la màxima apoteosi d’alguna cosa que encara avui no sabem ben bé el què. Estàvem davant del joc d’uns pocs i nosaltres érem espectadors. Els rols van canviar. Havia nascut una nova generació de ciutadans que van saber organitzar-se i convocar-se. Que ja no eren espectadors. – El vot va ser imprescindible. El destriar la veritat de la mentida també. L’autoconvocatòria via SMS i correu electrònic ho va fer gairebé tot. Qui va fer saltar l’espurna? Alguns deien que Rubalcaba havia convocat la …

Actualizació especial derbi

Derbi [segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana]: 2 p ext Partit entre equips importants de futbol o d’altres esports pertanyents a una mateixa ciutat o regió i tradicionalment rivals. És a dir: el Barça-Reial Madrid (o a l’inversa) no és un derbi, per molt que ens encaparrem. A la capital, derbi només n’hi ha un. I és el que avui estava en joc, el Madrid-Atléti, amb un poder de convocatòria que deixa els carrers completament deserts, amb el aficionats enganxats al pay per view o escoltant la Radio Real Madrid (substitutiu del nostre Puyal). Fuenlabrada era un clam fins que el Reial Madrid ha marcat el gol decisiu per l’empat. No oblidem que la ciutat del sud de Madrid és un feu dels colchoneros, bressol de Fernando Torres. I ho viuen, viuen el futbol. Valgui la mostra fotogràfica adjunta a aquesta “actualització especial derbi”, a la vostra esquerra. Carrefour oferia aquest vespre tot de provisions i queviures per a sobreviure al matx, amb un producte estrella: el pastís-flam amb els respectius escuts. Crema …