Mes: febrer de 2009

D’Alcobendas al cel

Avui impregnarem aquest bloc de glamour. Poca broma, que el que hi ha a la banda esquerra d’aquestes quatre línies escrites en Arial és més que una Estrella del Passeig de la Fama de Hollywood. És una tapa d’enllumenat públic de la il·lustríssima casa de la vila d’Alcobendas, que si ahir era la ciutat on viure de lloguer més cara de tota la Comunitat de Madrid -segons 20 minutos-, avui té una filla predilecta, la Penélope, la noia del Mango i del Jamón Jamón. Dic jo: i la predilecció és cosa d’un sol dia? Bé, potser hi té a veure el teatre Kodak i un vestit vintage de Balmain (oh!). Però avui els diaris anaven plens de records i records sobre què feia i què desfeia la Penélope, dels seus veïns, professores i conciutadans. Ah, si les tapes de l’enllumenat públic parlessin, de ben segur que també vendrien exclusives sobre si els seus peus d’actriu hollywoodenca i/o alcobedenca calçats amb Louboutins les han fregades! La fotografia: a Alcobendas capital, tan gran en població com Tarragona, …

Visió veterana del periodisme 2.0

“No pot ser que dos nanos explotats escriguin un diari digital. El futur de la premsa és a internet, però no d’aquesta manera“. Maruja Torres dixit, diari Avui. Fent la meva repassada als diaris catalans, m’he topat amb aquesta frase, del suplement Cultures de l’Avui. Sí, ho sé, us la poso sense context, però no trobo l’entrevista d’on ha estat extreta la declaració. Jo també crec que el futur és internet. Però em pregunto jo: i quina és la manera d’encarar el futur? Vist el que hem vist aquests dies, el camí a recórrer és molt llarg abans d’arribar a aquest futur. Altres veus de l’experiència:05 maig: Cuní10 maig: Sempre al servei del poble (Mònica Terribas)23 maig: Lliçó magistral (de Rosa Maria Calaf)31 agost: Lliçó de periodisme (Antoni Bassas)

De l’empatia i la impotència

Mentre l’autobús s’enfila cap al Parc de Neu d’Arroyomolinos, em fixo en un altre dels tantíssims cartells que aquesta última setmana han poblat Madrid, amb la noieta rossa sevillana amb posat seriós del Facebook i del Tuenti. Els passagers enlluernats pel sol ponent -però no de justícia- que cau sobre la pelada Moraleja de Enmedio fan ganyotes per llegir-ho, senten empatia, però poc hi podem fer. Res, que no s’hi pot fer res, que ho anuncia amb entonació informativa la senyoreta locutora entre la trama dels espies i una prèvia de l’Sporting-Real Madrid. Ni els 3.000 manifestants a Sevilla de dissabte passat, ni la portada de El País el diumenge amb la instantània del moment, ni cap dels minuts que han dedicat els serveis informatius de la televisió, ni el bri d’esperança dipositada en cadascun d’aquests cartells. Res, que no s’hi pot fer res, que algú s’ha tornat a tacar les mans de sang. Abominable.

La China town madrilenya

De manera anecdòtica -la dèria només ens va durar un sol mes, l’agost de 2008– vam girar el cap a orient per a fixar la mirada sobre Xina i les seves Olimpíades mediàtiques. Després arribaria el conseqüent oblit: nosaltres capficats amb el nostre occident i el “Yes we can” que, tot s’ha de dir, ens toca de retruc. Fins i tot, ens vam arribar a interessar pel molt a dir que tenia el gegant asiàtic (vet aquí una entrada de temps ençà 28 juliol: Es ven al món un país sencer. Raó: Xina). Però n’estic segura que no ens hem arribat a preguntar mai què és el que els interessa als xinesos de nosaltres. Bé, doncs us en puc fer cinc cèntims. En l’era post-Jocs Olímpics, amb l’increïble Phelps fumant marihuana, als xinesos els interessen personatges com Soledad Mestre, la delegada del Govern a Madrid, Hamilton, Obama -com no-, José Luis Rodríguez Zapatero o qüestions relacionades amb el PP i esdeveniments que tenen lloc a San Lorenzo de El Escorial. En el mateix exemplar de …

La URV, amb sabates noves

La URV i els seus estudis de comunicació -dels que ja me n’he fet eco en alguna ocasió- ja han arribat al Campus Catalunya, des del seminari de la Part Alta de Tarragona, juntament amb la Facultat de Lletres de la Imperial Tàrraco al complet i els de Infermeria de l’Avinguda de Roma. Properament, a aquest batibull universitari -la facultat de l’Avinguda de Catalunya era de Ciències Jurídiques– s’hi afegiran els ensenyaments de Psicologia i de Ciències de l’Educació. L’Illa dels Monstres en va parlar del trasllat, de l’adéu a Lletres, que ara ja és una realitat, tot i que els estudiants ho vèiem un pèl lluny, tot s’ha de dir. Ara per ara, el Campus Catalunya de la URV està en fase de rodatge, i a poc a poc les noves instal·lacions s’aniran posant a punt: dos platós de televisió, estudis de ràdio, una cafeteria ampliada… Parlo de la nova facultat pel què m’han explicat, tot i que jo -com molts- només he vist l’edifici en aquestes fotografies que he rebut avui mateix. Donem …