Uncategorized
Comments 11

10 setembre: Amb 18 anys i un diari sota el braç


Molts joves -i no m’agradaria generalitzar- no llegeixen diaris, ni s’informen, ni els interessa la política, ni escolten la ràdio i ja, posats a dir, ni miren la televisió. I és més, encara la puc dir més grossa: molts estudiants de periodisme i de comunicació no els hi passa mai pel cap obrir un diari que no sigui el Més Tarragona per a fer el sudoku de la jornada, per a posar un exemple de províncies, tot i que ho podeu substituir pel 20 minutos o qualsevol succedani.

Els joves tenim ja altres formes de comunicar-nos i d’informar-nos, ja sigui enviant hugs me del Facebook -m’hi incloeixo entre aquests- i afegint-se a grups virtuals a favor o en contra de qualsevol fet, a través del Tuenti, tot i que a Catalunya crec que no està gaire arrelat, o anant de Fotolog en Fotolog. Els més geeks potser a través de Twitter, i pocs són els qui fan una ullada als portals web dels mitjans de comunicació més convencionals. I menys els qui s’atreveixen amb un bloc o un podcast. Vaja, que els mitjans que consumeixen els joves estan elaborats per ells mateixos o són els que els donen la possibilitat de dir-hi la seva.

Per això potser m’ha agradat aquesta iniciativa de la Generalitat: vol intentar que els joves tornin al paper de diari, per a que agafin l’hàbit d’informar-se amb certa regularitat, i els regala una subscripció al mitjà que més els hi faci el pes, d’entre una seixantena. Això sí, els que en surten beneficiats només són els que enguany, el 2008, arriben a la majoria dels 18 anys. Obliden un sector important, la joventut que ja ha passat aquest llindar. Però què hi farem. És el primer pas d’una bona causa: qui té la informació té el poder.

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

11 Comments

  1. Hola Esther!Ja feia temps que no passava per aquí, però sempre que dóno un cop d’ull al teu blog hi trobo alguna cosa interesant. Només dir-te que estic completament d’acord amb el que dius (incloent l’apartat dedicat a alguns estudiants de periodisme). Llàstima que la mesura arribi ara i vingui, per cert, d’un (ex?)professor de comunicació. “Llegir ens fa lliures”, però la qüestió està també en què llegim…no res, que a veure si ens veiem x la facultat i, si no, que vagi molt bé quart!

    M'agrada

  2. Quan he sentit la noticia també m’ha sabut greu que aquesta iniciativa només estigués enfocada als nous majors d’edat… però pensant-hi una mica he recordat del que em va dir el meu germà tot sorprès “Ara resulta que si no tens un fotolog no ets ningú…” (i ell no té cap intenció de obrir-ne un). Potser és aquesta franja d’edat la que més necessita saber que existeix el paper.El que dius és molt fort! entre els estudiants de periodisme també passa?? wow, no ho hauria dit pas!!

    M'agrada

  3. carlota, gràcies per passar-t’hi!!! I tant, la qüestió està en què llegim, i jo m’hi incloeixo, que a vegades tampoc no llegeixo gaire… Ens veiem pel seminari, i ànims amb tercer!!! :Dwostin, s’hauria d’estudiar el fenomen dels fotologs. Però no només és cosa d’adolescents, sinó que també de la gent, almenys, de la meva edat. I sí, també passa entre els estudiants de periodisme, suposo que ens falta temps (ja t’ho diré quan comenci el curs!).tere, es grave, es grave. Pero yo estoy convencida que ser comunicador no es solamente el que tiene un título que lo certifique, vaya, que no sale de la universidad y ya es comunicador. Supongo que es algo que se hace con la práctica. ¡Un abrazo para tí también!

    M'agrada

  4. No coneixia aquesta iniciativa, l’he llegit aquest matí al teu blog. Casualment, el meu germà petit té 18 any i entra dins de la franja d’edat de beneficiaris d’aquesta iniciativa. En el seu cas, tot i ser un noi intel·lectualment inquiet i interessat en l’actualitat, la política, etc., no ha llegit mai un diari si no és en format electrònic. Ara, però, s’ha decidit a subscriure’s a un diari, per començar a prendre l’hàbit de llegit la premsa, si no cada dia, sovint. Per tant, en el seu cas, aquesta iniciativa ha donat resultat 😛

    M'agrada

  5. Dubto molt que aquesta iniciativa funcioni. Els diaris valen 1€. Aquesta iniciativa serà una despesa més que de res servirà.Vivim en un país atrassat culturalment, crec que no hi ha res a fer. Jo cada dia llegeixo online El Mundo i el Washington Times i per la tarda al sofà El País. Amb 18 anys llegia El País i La Razón. Mai em va fer falta 1€ per tal de fer-ho.

    M'agrada

  6. hahaha jo vaig començar amb un bloc i he acabat caient a tota casa virtual. Ja se sap, la millor manera de vencer la temptació és caient en ella!Això si, em pregunto si deixaràn subscriure’s a “La Razón” “El mundo” o diaris d’aquest caire?

    M'agrada

  7. @bobbin @cesc Heu dit diaris que cada dos per tres s’empassen cada badomia que fa por (sí, he buscat la paraula “badomia” al diccionari). Ja no parlem dels anomenats “hoax” d’internet perquè llavors ja és per plegar i fer-se eremita.Posats a distreure’m prefereixo Menéame.net, que potser no sempre té alguna notícia d’alt nivell literari però com a mínim n’acabes aprenent alguna cosa.

    M'agrada

  8. myriam, bé, almenys el teu germà ja seguia la premsa, encara que electrònicament. És que té un bon model a casa ;)cesc, d’acord amb tu, no fa falta ni un euro, ni cinquanta cèntims pel Público. Si vols llegir, si vols informar-te, llegiràs i t’informaràs. Tenim molta sort d’internet. És un privilegi poder-se connectar a diaris estrangers com el Washington Times o qualsevol altre. Recordo quan anava a l’institut, que cada dia ens deixàvem la Vanguardia a sobre de consergeria, i sempre quedaven totes damunt, ningú les agafava. Jo algun dia la vaig agafar, i m’hi vaig aficionar. Sí, tens raó, aquesta és una altra despesa més com tantes altres, però almenys hi veig una bona intenció, pel que fa a la comunicació i també en polítiques de joventut. Tot i que, d’altra banda, en temps de crisi…bobbin, hahaha, doncs sí com diuen els padrins: “si no puedes con ellos, únete a ellos”. Doncs El Mundo o La Razón, per exemple no hi són a la iniciativa, però d’altres publicacions a nivell de Catalunya, el Periódico, l’Avui, la Vanguardia o el Mundo Deportivo, i si no m’equivoco, una seixantena més. aniol, pero a menéame hi entren en joc també el que es publica en els blocs. Això és un altre tema diferent, no sé fins a quin punt hem de donar-li credibilitat a un bloc, són subjectius la majoria (bé, tots! igual que el periodisme, no existeix l’objectivitat!). Els mitjans exigeixen aquesta “objectivitat” als seus treballadors. Ho veig com dos móns diferents.

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s