Mes: Setembre de 2008

28 setembre: D’aquí… a aquí

Demà mateix li dic adéu a Valls per una temporadeta ben bona. Adéu a l’skyline amb el campanar més alt de Catalunya i adéu als vallencs, família, amics i companys, però només per un any. Adéu URV, hola Madrid. El cas és que me’n vaig a la Universidad Rey Juan Carlos, a fer el 4t curs de Periodisme amb una beca Sèneca. Ve a ser més o menys com l’Erasmus, més ben pagada, això sí, perquè l’Erasmus és bastant precària en el sentit econòmic. La URV, la meva universitat i on tornaré a fer el 5è curs, oferia la possibilitat d’anar a Finlàndia, a Dinamarca, a Buenos Aires, a Cardiff -on ja hi he estat dues vegades, i l’he trobada una ciutat massa grisa-, però no veig la necessitat d’anar tan lluny per a eixamplar horitzons, per a fer matèries diferents que les de la facultat de Tarragona, veure Catalunya des d’un altre angle de visió i aprendre i fer més periodisme -suposo que mai no s’acaba de saber del tot-. No acostumo mai a …

24 setembre: Fame?

Ubicació del cartell: Darrere el Feu Vert del Centre Comercial Les Gavarres, a Tarragona. “Debería jubilarse la ortografía”. Frase de Gabriel García Márquez que subtilment manllevo del reportatge “Ortografía, ¿pa ke?” del suplement Estilos de Vida de La Vanguardia. Però en un cartell de 6×2 metres hauríem d’exigir una jubilació parcial de la senyora ortografia, o retirada de la pensió, així, dràsticament, sense miraments i per molt que hagi cotitzat amb regles d’accentuació i tot plegat, que per això en aquest bloc som molt primmirats amb les tanques i tota campanya publicitària. No obstant, si “Fame” és el nom de l’hamburguesa -he estat investigant, i sembla ser que la il·lustració correspon a una magnànima Whopper- em trec el barret per haver-hi pensat més de mitja tarda. També podria ser una reminiscència de la sèrie vuitantera, o un missatge subliminal d’un nou reality presentat per la Paula Vázquez. Potser és que fam és el que tenen a certes parts del globus terraqui, i fame el que tenim nosaltres. I en 1 minut te la treus. Em …

21 setembre: Montblanc envaïda pels Playmobil

Bé, la invasió dels clicks de Playmobil encara no ha començat, però, per si de cas, els montblanquins ja estan a l’aguait. De fet, serà el cap de setmana de l’11 i 12 d’octubre en què l’església de Sant Francesc serà l’epicentre d’aquesta “invasió pacífica i de bon rotllo”, tal com resa el fulletó d’aquest 1r festival de clicks a la vila ducal i medieval, capital de la Conca de Barberà. Qui no ha tingut un amic que, de petit, vivia rodejat de clicks? El portal http://www.somosclicks.org m’ha descobert que hi ha molts col·leccionistes d’aquesta joguina mítica. Més informació de l’esdeveniment a la plana web http://www.montblanc.cat. P.D. És que avui m’ha caigut aquest fulletó a les mans, i no m’he pogut estar de penjar-lo. M’ha fet molta gràcia!! Realment Montblanc és un dels pobles de Catalunya més innovadors i capdavanters amb les seves festes, fires i concerts, tot i tenir 6800 habitants. Felicitacions per a Montblanc!

21 setembre: Teletip d’agència

“És sovint més bon periodista qui bada i para l’orella que no qui s’alimenta de les notícies d’agències, perquè sovint ja inclouen el que hem de pensar”. R. Jiménez, Carta al lector al diari Avui, 20 de setembre de 2008 No ens adonem, però gosaria dir que un 75% de les notícies amb què ens informem -diaris, televisió, ràdio, portals d’internet- són pastades. Són d’agència, ja sigui de la que a mi em fascina el seu funcionament, l’Agència Catalana de Notícies, o bé l’Agència EFE, Europa Press, Reuters, France Press o Associated Press, per citar-ne les més globals. És inversament proporcional: més serveis d’agència contractats, menys periodistes en plantilla. En temps de crisi, ja va bé, i hi afegeixo que són de gran utilitat ja que les agències marquen l’agenda periodística. Ara bé, molts no van més enllà del que abans era un teletip i ara és un seguit d’actualitzacions en un web. Potser això és el que fa pobre el periodisme actual.

18 setembre: I vet aquí la Crisi

N’existeixen moltes, de crisis. La crisi dels trenta, la crisi del paper en blanc -avui en dia la crisi de la pantalla de Microsoft Word/Open Office en blanc- o la crisi contínua del Barça. No obstant, tot i que les crisis abans anomenades toquen el voraviu a determinats sectors de la població, n’hi ha una d’abast mundial, que fa que qualsevol butxaca trontolli, i és alarmant si fem cas de les apocalíptiques portades dels diaris aquesta setmana. Vet aquí la crisi econòmica, el que més es porta aquesta temporada de tardor. Tot i que la perplexitat catalana era el que estava més a l’ordre del dia el setembre de 2008, el Crisi de l’Enric Duran ha volgut demostrar que “els bancs ens roben”, en paraules textuals de’n Robin Hood dels bancs. Aquesta voràgine econòmica m’ha fet pensar en l’article de la Crisi Ninja de Leopoldo Abadía, un ex-professor de 75 anys, que s’ha convertit en la sensació blocaire per haver fet un batibull altament recomanable de retalls econòmics de La Vanguardia, Expansión i Time. Per …