Mes: Juliol de 2008

28 juliol: Es ven al món un país sencer. Raó: Xina

“Odiaba Japón, como le habían enseñado sus libros de texto. El ejército japonés había asesinado a 300.000 chinos en 1937 en la matanza de Nanjing. También odiaba a Estados Unidos, porque siempre interfería en los asuntos de otros países. Hablaba inglés bastante bien y sabía decir, por ejemplo: Men like to smoke and drik beer, wine and whisky (“A los hombres les gusta fumar y beber cerveza, vino y whisky”). Su restaurante favorito era Pizza Hut, y le gustaban las alitas picantes de KFC. Su récord con el hula hoop era de 2.000 vueltas.” El precio de la prosperidad. National Geographic, agost de 2008. Reportatge de Leslie T. Chang. Xina fins a la sopa. Bé, encara no han començat ben bé a crivellar-nos sense pietat amb el tema estrella del mes vinent, i abans que en tingueu prou de les Olimpíades –l’últim destí com a corresponsal de Rosa Maria Calaf, per cert-, us invito a fer un cop d’ull a l’últim número del National Geographic, que prescindeix de les fotografies de primats i altres bestioles …

24 juliol: fum i portal (no de nadal)

Vet aquí el portal de Puigpelat. I al fons s’hi veu la Plaça de la Vila, amb el seu consistori, i el tradicional padrí amb un bastó acaba d’il·lustrar la imatge, a més d’un senyor amb anorac vermellós gens estiuenc i poc adient per la xafogor d’avui -oblidem-nos-en d’aquest detall irrellevant-. Aquest era el punt d’accés de la muralla puigpelatenca, feta al segle XII si el cartell que hi havia a la vora no anava gaire errat, ja que jo no m’ho conec gaire. Una escena pintoresca. Però ara girem-nos 180 graus i fem uns passos enrere. Tots recol·locats i recol·locades? Sí? La llàstima és que la contaminació de les fàbriques faci acte de presència a l’escena, entre l’arbre on hi pengen la cinta blava per la festa major d’hivern i la que jo diria que és la serra de Miramar -el meu fort mai no ha sigut la geografia, ja ho sé!-. Tot i així, el fum fa que perdi un xic del pintoresquisme que hi quedava.

16 juliol: It’s Chipper time

Atenció!: Aquesta entrada no vol donar a conéixer el fet que m’enganxo fàcilment a totes les edicions d’Operación Triunfo -què frívol per part meva!- perquè sóc target publicitari (i em poden ensabonar fàcilment per a que em reconverteixi en client Blue BBVA i babegi sobre els VAIO amb la carcassa de color a Media Markt i a qualsevol superfície comercial), sinó el meu objectiu d’avui és demostrar allò que diuen les padrines: més val caure en gràcia que ser graciós. Em planyo de la societat i de les padrines. Según se explicaba en una revista económica hace algunos años, todos los martes sobre las 11 de la mañana en el piso noveno de un edificio de la Gran Vía madrileña, se reúnen los sumos sacerdotes de los éxitos y allí eligen o simplemente aseguran si los nuevos discos que aparecen en el mercado serán éxitots o no. Cinco personas escuchan las novedades y los clasifican del 0 al 3: “Si el disco obtiene un cero, no será radiado ni una sola vez. Si obtiene un …

13 juliol: no dormir

Un día le pregunté a Clemente Auger, por entonces presidente de la Audiencia Nacional, cómo era usted. Me dijo: “Es una fiera. No duerme”.(Riendo.) Es cierto. Sólo duermo unas tres horas en cualquier momento del día. Si duermo de dos a cinco de la tarde ya me vale y no duermo por la noche. “Créame: sufro en cada una de las decisiones que debo tomar”. Entrevista a Baltazar Garzón. Magazine de La Vanguardia, 6 de juliol de 2008 No dorm. Em va semblar molt curiosa aquesta dada, decisions d’estat i imprescindibles sense dormir. Uau. Potser dormim massa i desaprofitem el temps, o potser és que estem fets per a desaprofitar el temps i dormir. I tot un art el de fer entrevistes. No ha de ser fàcil descobrir petits grans detalls com aquest en mitja hora, en una hora o, a molt estirar, una hora i mitja i una sessió fotogràfica. És interessant aquesta conversa amb Baltasar Gazón, us la recomano.

11 juliol: iPhone i Sex and the city

Avui és el dia de l’iPhone. Sí, el telèfon d’Apple amb pantalleta tàctil ha arribat (o no) de la mà de l’operadora blava, causant gran sensació per la pometa mig mossegada en relleu que fa que sigui un objecte de culte. Bé, sense més preàmbuls, perquè jo encara no he vist en viu i en directe cap iPhone i no sóc qui per opinar-ne, el cas és que us enllaço a una escena de la pel·lícula Sexo en Nueva York. Si us hi fixeu, la pàgina web oficial fins i tot vol encolomar-nos el Macbook de la protagonista, la Carrie Bradshaw, columnista fashion-victim, que en dirien a la revista Vogue o a la Marie Claire, i si m’apureu a la Pronto, tot i que en aquest bocinet de la pel·lícula li deixen un d’aquests imprescindibles iPhones per a trucar i ella el rebutja, diu: “aquest telèfon no el sé fer servir”. Contradicció. Escriure amb un MacBook és in i trucar amb un iPhone està out? És un missatge subliminal? Relacions públiques? Ho ha fet per …