Uncategorized
Comments 4

27 abril: Victoria (que no Nike)

Aquest diumenge m’he aixecat i mig sonàmbula he vist a l’altre banda del passadís de casa una sabatilla Victoria negra, sense cordons, sola, desamparada, sense la seva parella corresponent. No he hi pensat més i he baixat les escales per esmorzar.

Mentre el microones complia el seu minut rigorós donant voltes escalfant el got de llet del diumenge ressacós que comença sempre amb Nesquick, mig endormiscada jo, m’ha vingut un flaix d’aquells mítics festivals de final de curs amb sabatilles Victoria, al maig, quan la sola blanca s’enganxava a l’asfalt de la pista de bàsquet del col·legi mentre sonava “El ball de la civada”, “Margarideta llevat de matí” i altres succedanis enregistrats en cinta Hi-8.

Com es poden tornar a portar?! Per què les Victoria han de ser hot i amazing? I ara també ens diuen que es tornen a portar els pantalons de campana i les Rayban estil retro -què en fem ara dels pantalons pitillo que tenim a l’armari?!-. Oh, societat consumista! Aquesta punyalada trapera de la moda i al bon gust en general és, per a trobar-hi un símil- com si ara tothom comencès a treure la Sega MegaDrive de l’altell i el fet de jugar al Sonic fos el rien ne va plus. Això em demostra que la humanitat ja no en sap més d’innovar, ha arribat al seu propi limit, tot està ja inventat. Què trist tot plegat.

Sort que jo tinc criteri propi, que si no… (em resistiré a la moda de les Victoria, hi deixo constància aquí)

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

4 Comments

  1. La historia dicen es cíclica,ahora se ven minifaldas de tejido vaquero o hasta las rodillas, ya las llevábamos en el año 75 y 76,esas zapatillas,desesperación de mi madre porque siempre eran blancas y costaba mucho limpiarlas,eran las que me exigían para hacer gimnasia en el instituto por los años 72 y 73 ,las botas de goma para la lluvia que yo tanto odiaba ponerme de pequeña,después se llevaron por la calle y no digamos de las chanclas de dedo , en fin .Por cierto yo no he dejado de jugar a Sonic,pero en mi Nintendo portátil (me lo regaló mi hij para las noches de insomnio) y la Sega ¿cómo puedes acordarte? eres muy jovencita , mis hijos la tenían en el año 90 ,Sega MasterSystem con el juego de Alex Kid.Un abrazo

    M'agrada

  2. maskrikruty, siempre quedaran las vans, no? ;)tere, es que no se puede tirar nada! 🙂 yo tenía la Megadrive porque tengo una hermana bastante más mayor que yo, y el Sonic, Street Fighter, hasta un juego de Mickey Fantasía tenía yo… 😀 Un abrazo para ti también! sick, jo també sóc més de converse 🙂

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s