Uncategorized
Comments 3

Empatx audiovisual

Per aquest 2008 m’havia proposat veure moltes pel·lícules, quantes més millor, per eixamplar horitzons, recrear-me amb els travellings i els moviments de càmara que vam aprendre l’any passat i totes aquestes coses. No ho estic fent. Poques n’he vistes al cinema, només Los crímenes de Oxford i Monstruoso, que no passaran a la història (almenys jo no vaig entendre la seva creativitat fílmica).

Tot i així, avui he vist un documental, un reportatge i una pel·lícula que no m’han deixat indiferent:

1) Una verdad incómoda, de Al Gore, que portarà a Tarragona la seva veritat sobre l’escalfament global pròximament -això diuen-. Fa relativament poc va caure el llibre a les meves mans i em va entusiasmar, sobretot per les fotografies, les imatges, el disseny. En una paraula, el packaging de la idea em va semblar molt temptador i interessant. Tenia moltes ganes de veure el documental, i m’ha defraudat. M’ha defraudat, no perquè consideri que Gore no té fusta d’orador i tampoc pels seus acudits -dolentíssims, tot s’ha de dir-, sinó perquè ja ho sabia tot el que s’explica. A partir d’això, cal reflexionar sobre la minsa consciencia moral i global dels nord-americans, per a ells el missatge de Gore era d’un altre planeta. Realment els ianquis són com els pinten a los Simpsons i Padre de Familia? No volia adonar-me’n d’això, i avui ho he fet.

2) La vida, de La Espalda del Mundo. Tornem a parlar de la gloriosa Amèrica, i no m’hagués mai passat pel cap que fos una producció de l’estat espanyol, produïda per Elías Querejeta. M’ha deixat gelada, tant o més com l’aula en què l’hem vista. Tracta sobre la pena de mort -o la vida- i realment és colpidora. Uf. S’ha de veure. Em comencen a fer por els nord-americans.

3) Stupeur et Tremblements (vindria a ser alguna cosa com “estupor i tremolors”, però com el diccionari multilingüe del grec.cat ha desaparegut -jo no el trobo-, doncs us quedeu amb aquesta traducció d’anar per casa). No és ni una altra pel·lícula de geishes, ni una altra Amélie, i per la capsa del DVD pots arribar a no veure-la, vaig estar a punt. No pas, no ho és, i m’ha sorprès molt que no fos així. Aquesta altra Amélie és belga, va néixer a la Xina i, per tant, hauria de ser una més. Entra a treballar en una empresa del país i mostra la jerarquia laboral xinesa, terrible i gairebé un malson. És un humor estrany, molt exòtic potser pels qui estem acostumats als films dels americans que no tenen ni idea de recalentament i es passen la vida i la mort pel forro.

This entry was posted in: Uncategorized

by

1987, Valls (l'Alt Camp). Ara per ara a Barcelona. Potser va ser l'olor del quiosc la que em va estovar les neurones, quan cada diumenge es repetia el ritual d'anar a comprar el diari, i un dia ja bastant llunyà vaig començar a estar segura que, d'alguna manera, la comunicació i les paraules encertades poden canviar el món. El cas és que, més tard o més d'hora, em va agafar la dèria de ser periodista. Tinc 27 anys, sóc llicenciada en Periodisme i màster d'Estudis Avançats en Comunicació per la Universitat Pompeu Fabra. Tinc aquest bloc en algun servidor perdut de vés a saber on.

3 Comments

  1. Si una cosa bona tenen els Simpson i Padre de Familia és que reflexen amb força fidelitat la societat nord-americana… Sí, són així, què hi farem.

    M'agrada

  2. M’apunto aquesta de “Stupeur and tremblements”, la buscaré a veure que tal.L’altre que tinc ganes de veure és “la soledad”, en principi la tornaràn a posar en cartellera gràcies als premis goya que ha guanyat, caldrà esperar.

    M'agrada

Ja que estàs aquí, deixa'm un comentari! :)

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s