Mes: febrer de 2008

Preparant maletes…

La gent em mira de manera estranya quan els hi dic: “sí, la setmana que ve me’n vaig a Santander, a aprendre anglès”. Santander i anglès no són conceptes que tinguin res a veure. Però què hi farem. D’això que vaig a fer al Cantàbric se’n diu oficialment Programa de inmersión lingüística organizado por la Universidad Internacional Menendez Pelayo, una d’aquestes beques del MEC (si sou universitaris, sempre va bé fer-hi un cop d’ull). I com una sempre s’apunta a qualsevol viatget (sobretot si no implica gastar ni un euro, com en aquesta ocasió) o a qualsevol event, festa o celebració… El fet és que diumenge agafo de bon matí les maletes, el bus Ràpid Aeroport (no em fio de la Renfe), un vol Iberia comprat des de fa un munt de mesos, i tres busos municipals de Santander fins arribar a això de la foto, que s’anomena Palacio de la Magdalena, on hi residiré una setmaneta i, en teoria, faré un curset d’anglès oral (dic en teoria). Qualsevol excusa és bona per a viatjar, …

El ‘gobierno de España’ em nomina per abandonar casa meva

Fa cosa d’uns mesos (coincidint amb la precampanya i la preprecampanya) la meva bústia de correu només s’omple de Ayudas de Vivienda Joven del Consejo de Juventud de España. Abans d’ahir, paaam, 5 correus de cop, amb les ajudes més recents i d’altres bastant més caducades. Per exemple, dues d’aquestes corresponen al 2 de novembre i al 3 d’octubre de l’any passat (Ayudas destinadas a jóvenes para la adquisición y/o rehabilitación de primera vivienda en el núcleo antiguo de Alcanar y de las Cases de Alcanar, Tarragona, durante el año 2007, per si a algú li pot interessar). Curiós. Ara estan generosos, ves quina casualitat. I em planyo. Per què? Doncs és per la llei de Murfi (ja sé que no s’escriu així). Quan de veritat necessiti recolzament econòmic per un raconet digne per a viure no podré recuperar aquests missatges del correo no deseado, simplement perquè ja no els enviaran: s’hauran acabat les eleccions, els somriures falsos electorals passaran a la història i les adreces de correu de la llista de distribució no representaran …

La Comic Sans

Al sofà, un d’aquells moments de matí del diumenge, envoltada de plàstics provinents de dominicals, endormiscada. He divisat damunt la taula de la saleta d’estar una revista, dirigida a un públic femení objectiu al voltant de la cinquantena. La publicació mensual en qüestió estava capgirada, amb la contraportada de cara a mi. Amb un gest ràpid i concís, he agafat el magazine, i m’he trobat amb UN ANUNCI ESCRIT COMPLETAMENT AMB LLETRA COMIC SANS! Un crim contra el criteri i el bon gust dels dissenyadors gràfics? Podria ser. L’any passat, un professor ens va prohibir escriure en Comic Sans, en Arial i en Times per ser vulgars imitacions de no sé ben bé què. Visca l’Helvetica, això sí, baixada de l’eMule. Atenció, no poso en dubte la qualitat excel·lent d’aquest preparat alimentici, que inclou el sofregit per a evitar molèsties lacrimògenes amb la ceba i d’altres ingredients de difícil preparació als mestressos i mestresses de casa, sinó l’eficàcia publicitària de la Comic Sans. I sí, han aconseguit que acabi parlant de les virtuts del seu …

Sense títol

No m’he pogut estar de posar això. Ho he trobat al myspace d’aquest senyor. Quines ments privil·legiades els qui s’hagin empescat tot això (sense ironia, sou molt grans). Però jo crec que té un precedent, recordem que Josmar també volia anar a Eurovisión, com en el seu dia va fer Betty Missiego o Mocedades. Tireu-me pedres si voleu, sigueu benvinguts. P.d. tot i així, ja sé que és molt friki de la meva part, però no em digueu que no és una revolució de la societat 2.0 i tot plegat…

Avui he pensat

…cosa que no ho faig sempre. Poques vegades et trobes davant d’escrits i reflexions que tenen la virtut de que t’hi embadaleixis, i intento aprendre’n. Aquest matí, a la Contra de la Vanguardia (jo no sóc tant de Terribas -que també ho sóc-, sóc més de llegir la Contra mentre pujo l’Avinguda de Catalunya cap aquí, a la facultat) hi he trobat en el requadret groc, ambre o carbassa una reflexió que m’ha fet aturar davant la muralla i tornar-hi a donar un cop d’ull. Fernández-Martorell investiga ahora la atropología del fútbol: ¿por qué ocupa tanto espacio en nuestras vidas? Porque sustituye a la patria. Desaparecida en Catalunya la peseta, el colegio nacional, la Guardia Civil, el servicio militar, la aduana y casi la frontera francesa, “la Liga se ha convertido en el último reducto constructor del referente de Estado español respecto al que se imaginan las demás identidades nacionales”. La Liga es el gran juego de la unidad en la diversidad y alberga nuestra épica. Esta épica, además, es el último reducto viril, donde …