Mes: Agost de 2007

Sopa d’aleta de tauró, i de segon, rajada a la planxa

Si ja n’hem acabat tips de la sopa d’aleta de tauró -tot i queencara hi ha qui hi posa cullerada i qui repeteix plat-ahir al vespre, la cosa ja anava sobre rajades (col·loquialment, peixos manta, adoneu-vos-en quin vocabulari tan sofisticat estem aprenent aquest estiu) i possibles condecoracions a les persones que van “capturar” l’esqual a la ciutat imperial, farcit amb el típic banc de meduses, com a colofó apoteòsic. Si Tarragona ha fruït amb la taurona Magineta, Roda deBarà pot presumir de peix de dos metres. “Era molt veloç i es deixava portar per les onades, quan era a la cresta, se li veia clarament el fibló i la panxa blanca”, comenta una banyista a la cronista de El Periódico. Déu ni do. Farà acte de presència algun calamar gegant a la piscina climatitzada dels Reus Ploms o alguna sirena al Tutuki Splash?

Descansi en pau, Miracle

I és que, al pas que anem, som a prop de convertir-nos en experts en esquàlids (escolti, abans d’aquesta setmana tenia vostè en el seu vocabulari habitual aquest terme rococó?) Si no volíem sopa d’aleta de tauró, dues tasses, i hem seguit edició de telenotícies rere avanç informatiu els últims instants de la Miracle (Magineta, pels amics). Plegats, en un exercici de televidència histèrica col·lectiva, hem seguit els últims moments d’algú que es va atrevir a atansar-se al nostre món, i se n’ha volgut anar, contagiada del nostre estrès letal. Els antecedents demostren que sí calia tot aquest desplegament mediàtic, de forces de la seguretat i de tota la societat tarragonina, amb el consistori al capdavant, per a rebre-la. De fet, cal recordar el circ entorn a la Orca Ulises, o la polèmica eutanàsia practicada a Floquet de Neu. No és l’animal en sí el que ens importa a nosaltres -animals de cap a peus en tots els sentits-, sinó generar a continuació un debat, quelcom que serveixi per a alimentar la nostra insulsa vida …

Nova etapa de Pedra Foguera

Els blocs no es poden crear i deixar escampats pel ciberespai, a la seva sort, oblidats i plens de teranyines en algun disc dur de l’altra punta del globus terraqui. Doncs no, senyors, els blocs han de ser com el propi fill, cal atendre les seves necessitats, fer-los créixer amb reflexions interessants i estar-ne pendents, sense tallar-li les ales (a la llibertat d’expressió), ja que són ben útils. Després d’un parèntesi, més aviat llarg, em permeto reinaugurar aquest petit lloc que no pretén ni aglomeracions de blocaires ni megabytes inútilment malgastats. A reveure.